AUSTRALOPITHECUS AFARENSIS

És un homínid del gènere Australopithecus que visqué a part d'Àfrica fa de 3,9 a 3 milions d'anys.

Característiques físiques: Ullals i queixals reduïts, volum cerebral bastant menut, de 380 a 430cm³ i prognatisme accentuat de la cara (projecció cap endavant de la mandíbula). Tenien un elevat grau de dimorfisme sexual, el mascle era més gran que la femella, cosa que pot ser un indici de la presència d'un mascle dominant en una família amb diverses femelles progenitores.

Van viure en el Cenozoic que prové de l'etapa Miocè és la primera època del Neogen.

ACCIÓ GEOLÒGICA DEL MAR

Fiords: vall sotmesa a una forta erosió glacial, i que posteriorment ha estat envaïda pel mar, que n'ocupa el fons.

Ria: part inferior d'una vall o d'un sistema de valls profundament envaïda pel mar.

 

Penya-segat: accident geogràfic que consisteix en un espadat rocós de forta pendent o vertical abrupta en la línia de contacte entre terra i mar.

escarpament que es troba a les costes, però també poden ser considerats com a tals els de les muntanyes, com els cingles, així com les falles i ribes dels rius. Quan un penya-segat costaner de forma tabular arriba a grans dimensions se li denomina faralló. Acaben en forma de pendent en la seua base. També poden presentar cascades i grutes excavades en la base. De vegades els penya-segats moren al final d'una cresta.

Plataformes d'abrasió: Superfície d’erosió produïda per l’onatge al peu d’un penya-segat. 

 

Terrassa d'acumulació: és una plataforma d'abrasió on en dipositen els fragments més grans que poden ser arrossegats pel mar.

Platges: acumulació sobre la vora de la mar de materials d'una mida que va des de les sorres fins els blocs, passant per les platges de palets ( El materials poden ser d'origen orgànic o inorgànic.
Es formen per l'acció de les ones i corrents marins que transporten materials a una determinada zona, però són estructures canviants que constantment pateixen aportacions i pèrdues de materials.

Albuferes: és un llac litoral d'aigua salina o salobre, separada del mar per un cordó de sorra, normalment de dunes, però que està en comunicació amb la mar per un o més punts.La seva formació sol estar causada per colmatació d'una antiga badia pels aports de sediments marins o fluvials. On les marees no son molt fortes i la sorra se sedimenta a una llarga llengua propera a la costa es formen albuferes llargues i estretes, separades del mar per una estreta barra de sorra o terra paral·lela a la vorera. A causa del lent fluix e intercanvi d'aigües amb la mar, les seves temperatures són molt més càlides. Al ser un ecotò són espais plens de vida amb una flora aquàtica abundant.

Fletxes: barres, emergides o submergides, unides al continent.
Tómbol: barres, emergides o submergides, en forma de petites penínsules.

Illes barreres: barres, emergides o submergides, que estan aïllades. 

Arcs litorals:

DINOSAURES

Animals vertebrats dominants dels ecosistemes terrestres durant més de 160 milions d'anys, des del període Triàsic superior (fa aproximadament 230 milions d'anys) fins a finals del període Cretaci (fa aproximadament 65 milions d'anys), quan la majoria d'ells s'extingiren a l'extinció del Cretaci-Terciari. Actualment hi ha deu mil espècies vivents de dinosaures, denominades amb el nom comú d'ocells.

Els dinosaures foren els vertebrats terrestres dominants del Mesozoic, especialment el Juràssic i el Cretaci.

Els dinosaures divergiren dels seus avantpassats arcosaures fa aproximadament 230 milions d'anys, vers el Triàsic mitjà-superior, aproximadament vint milions d'anys després que l'extinció permiana hagués exterminat al voltant del 95% de totes les formes de vida de la Terra.

La majoria d'aquests animals s'extingiren durant el Triàsic, en un dels dos esdeveniments següents:

• el primer, aproximadament al límit entre els estatges faunals Carnià i Norià (fa 215 milions d'anys), s'extingiren els dicinodonts i una varietat d'arcosauromorfs basals, incloent-hi els prolacertiformes i els rincosaures;
• el segon esdeveniment fou l'extinció massiva del Triàsic-Juràssic (fa uns 200 milions d'anys), que significà la fi de la majoria d'altres grups d'arcosaures primitius, com ara els etosaures, ornitosúquids, fitosaures i rauisucs.

 

FORAMINÍFERS

És l'ordre de protozous de la classe dels rizòpodes, la majoria marins i generalment bentònics.

Van proveïts d'una closca calcària, que pot ser formada per una sola cambra o per unes quantes i pot presentar una sola obertura o nombrosos foradets, pels quals surten uns rizopodis molt delicats. 

Presenten alternança entre generacions sexuades, amb isogàmia, i asexuades. 

Els foraminífers eren molt nombrosos a l'era terciària, i una gran part dels fons oceànics és recoberta per llurs carcasses (fang de globigerines).

La mida dels foraminífers va de pocs micròmetres a més de 10 cm.

Segons el nombre de cambres que la formen es poden diferenciar:

• Foraminífers uniloculars: amb una sola cambra que creix de manera continuada.
• Foraminífers pluriloculars: amb diverses cambres que es van originant al llarg del creixemen.

Les cambres se situen en línia, una darrere l'altra, a partir d'una cambra inicial anomenada prolòculus. Segons l'eix al llarg del qual es van disposant les cambres successives hi ha closques:

• Rectilínies: en les quals les cambres es disposen una darrere l'altra en línia, al llarg d'un eix rectilini.
• Enrotllades en un pla: originat formes planispirals.
• Helicoïdals: com les anteriors però amb les cambres disposades seguint un eix helicoïdal originant formes anomenades troncospirals. En aquest cas la disposició de les cambres deixa al costat ventral un espai més o menys obert, l'umbilic.

 ORIGEN:
Apareixen al període Atdabanià, que pertany al Cambrià inferior, entre fa 530 i 524 milions d'anys. Els primers foraminífers apareixen en aquest període.

DOMINI CLIMÀTIC GLACIAL D'EROSIÓ

• Llacs de sobreexcavació: es veuen en retirar-se el gel. Si desapareix el gel d’un circ, hi quedaa una depresió que en omplir-se d’aigua forma un llac.

 

• Valls en U: és típica del modelatge glacial. Té fons pla, forma de U i es produeix pel desplaçament de la llengua de la glacera, i només es visible cuan es retira el gel.

                                                                                                              

                                                                                             

• Paviments estriats: les morenes erosiones el llit i el lateral de les glaceres.

 

• Roques moltonades: són turons suaus formats per l'allisament que ha exercit la glacera en els sortints del terreny.

DOMINI CLIMÀTIC DE SEDIMENTACIÓ

Cordons morènics: Materials i sediments barrejats amb neu que són empesos per la llengua d'una glacera.

drumlins: es una forma de relleu d'origen glacial, un peqtit montícle de glaceres llises, format per baix del glaç en moviment. Té un extrem més afilat que  l'altre, es deu a la manera en el que el glaciar va pasar per ell. Són  turons baixos, en forma de cullera invertida, allargada en la dirección del movimet del gel, amb la pendent més suau. Estan formats per l'acumulación de sediments glaciares (morènes).

 

eskers: acumulacions de neu que es formen damunt de terra per acumulació de nevades, als llocs on per l'abundància de precipitacions i les baixes temperatures la neu acumulada no arriba a fondre's completament.

Aquesta acumulació contínua fa qes produeixi un desplaçament o lliscament del gel acumulat i rep el nom de glacera.

DELTA DEL NIL

Quan la desembocadura d'un riu té moltes illes, diem que el riu desemboca en forma de delta.

El delta del Nil és el territori conformat pels fèrtils dipòsits al·luvials del riu Nil en desembocar al mar Mediterrani. Aquesta zona és pantanosa i sempre ha estat una zona rica en fauna i vegetació. Està situat al nord d'Egipte i té forma de la lletra grega Delta (Δ). D'aquest fet prové el nom donat pels antics grecs. 

És un dels deltes més grans del món. Aproximadament, el delta fa de nord a sud 160 km de longitud, i té, d'est a oest, uns 240 quilòmetres de costa. És una regió fèrtil, molt apta per a la agricultura i densament poblada. En l'Antic Egipte aquestes terres eren denominades el Baix Egipte.

S'estima que el delta augmentava de superfície una mitjana d'un quilòmetre quadrat anualment, uns quatre metres de longitud, a causa de l'aportament de llims.

 

HENNING FILIP HJULSTRÖM

(octubre 6, 1902 a març 26, 1982) va ser un geògraf suec. Professor de geografia a la Universitatd'Uppsala el 1944, i el 1949, quan el subjecte de la geografia es va dividir, es va convertir en professor de Geografia Física.

 
Va realitzar un estudi de transport de sediments i l'erosió del sòl en l'àrea de drenatge del riu Fyris, basat en una mostra d'aigua al dia que ell va prendre al seu pas en el camí cap al departament, i va analitzar el contingut de sediments en suspensió. Els seus estudiants van seguir en el mateix sentit, la realització d'estudis quantitatius de transport massiu (Anders Rapp), transport fluvial (Åke Sundborg), la deposició del delta (Valter Axelsson), i els processos costaners (John O Norrman). Això es va convertir en "l'Escola d'Uppsala de Geografia Física ".

Hjulström és més conegut per crear la corba Hjulström, que descriu els llindars d'erosió i deposició de partícules en l'aigua corrent.

Escolta

Llegeix fonèticament

PERFILS LONGITUDINALS

RIU CARDENER

 

RIU LLOBREGAT I TER

FENÒMENS CÀRSTICS

COVA DE LA FONT MAJOR

L'entrada a la cova es troba al sector nord de la vila de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà), a uns 50 metres del naixement del riu Francolí i de l'anomenada Font Major, d'on li ve el nom. 

Les aigües de les pluges que han caigut als vessants de les muntanyes de Prades, s'han precipitat cap al pla de la Conca de Barberà formant un conjunt de barrancs amb precipitacions d'uns 37 km2. Bona part d'aquestes aigües conflueixen en un extens alzinar de sòls sorrencs situat a uns 5 km. de l'Espluga. Degut a la gran capacitat de filtració d'aquests terrenys, les aigües que hi circulen arriben a escolar-se per complet cap a l'interior de la terra. Sota aquests terrenys es troben grans llenques de conglomerats carbonatats terciaris . Aquestes roques, que soterrades es perllonguen fins a la font Major de l'Espluga, on surten a l'exterior, són dissoltes per l'acció de l'aigua carbònica, que eixampla les esquerdes i forma buits i conductes intercomunicats que en els darrers trams formen la Cova de la Font Major. 

La cova travessa bona part del nucli urbà de l'Espluga. Els primers 400 m. de recorregut són en sec, a partir dels quals apareix un riu subterrani que,provenen d'amples galeries, s'endinsa per un conjunt de diàclasis o esquerdes fins a sortir a l'exterior per la Font Major. Després de 465 m. de riu subterrani es troba el primer sifó, a la Sala del Pou de la Biela, galeria d'uns 8 m. d'alçada. A partir del sifó, les exploracions fetes han donat a la cova una llargada de 3.590 m. de galaries. En conseqüència, per la seva longitud, esdevé una de les coves més llargues del món formades en conglomerats. 

 LES FONTS DEL LLOBREGAT

Es tracta d'un carst originat sobre calcàries que s'estén en una conca de 20-25 km², des del Puigllançada fins a la Pleta Roja, encara que és difícil de precisar.

El modelat exocàrstic (exterior) és visible en els embuts de les dolines de la Tossa d'Alp, la morfologia del Pla d'Anyella, en els rasclers i les sorgències. No es coneixen formes endocàrstiques (interior) importants.

La zona subterrània inundada (entre 5 i 10 hm³) presenta un volum de trànsit d'uns 10 hm³ que originen a la capçalera un cabal d'entre 0,05 m³/s i 4 m³/s.

El singular paisatge càrstic està relacionat amb la presència de materials solubles de composició calcària i dolomítica. També és possible trobar un sistema càrstic en conglomerats, en gresos i guixos. Tots ells amb matriu o ciment de composició calcària.El singular paisatge càrstic està relacionat amb la presència de materials solubles de composició calcària i dolomítica. També és possible trobar un sistema càrstic en conglomerats.

 

VULCANISME DE LES IILES CANÀRIES

Les illes Canàries són un arxipèlag africà de set illes volcàniques de l'oceà Atlàntic, situades al nord-oest del continent africà.

Segons la situació de les illes respecte als vents alisis, el clima hi pot ser temperat i humit molt sec. En general, el clima és ocèanic i tropical, amb temperatures suaus.

La porositat del terreny atesa la naturalesa volcànica, dificulta l'aprofitament de l'aigua de la pluja en preses i embassaments. A les illes occidentals s'aprofita l'aigua dels aqüífers subterranis. Amb la presència de muntanyes a prop de les costes, les masses d'aire es condensen i formen un fenomen conegut com les masses de núvols, la qual cosa proveeix d'humitat per a la vegetació d'algunes zones.

 illes:

- TENERIFE: és la més gran de les set illes que componen l'arxipèleg, al centre de l'illa s'alça el pic del Teide, un volcà que, amb els seus 3.718 m d'altura, és el punt més alt de l'Estat espanyol.

Tenerife és una illa d'origen volcànic, la formació de la qual va començar a gestar-se al fons oceànic fa entre 20 i 50 milions d'anys.

 Segons una de les teories més acceptades actualment per la comunitat científica (teoria dels blocs aixecats), l'ascens de magma procedent del mantell terrestre es produeix en períodes d'activitat tectònica a partir de falles o fractures que existeixen al fons oceànic. Aquestes falles segueixen els eixos estructurals de l'illa, i es van conformar durant l'orogènesi alpina del Terciari pel moviment de la placa africana. Aquestes erupcions de tipus fissural submarí originen les denominades laves encoixinades, que es produeixen pel ràpid refredament que experimenta el magma en establir contacte amb l'aigua, Aquests materials es van anar acumulant s'anaven alliberant del magma, i els episodis vulcanològics passaven de ser tranquils a tenir un caràcter marcadament explosiu, formant materials fragmentaris.

Fa aproximadament tres milions d'anys va començar un segon cicle volcànic que va incorporar elements a la zona central de l'illa, la qual també va emergir i va unificar en un de sol els tres edificis descrits anteriorment.

- EL HIERRO: és d'origen volcànic i molt muntanyosa, i presenta relleus formats per cons volcànics i camps de lava; la màxima altitud és el cim de Malpaso (1 501 m). Hi ha conreus de cereals i vinya i cria de cabres.

ZONA VOLCÀNICA A LA GARROTXA

El nom "garrotxa" significa terra aspra, trencada, de mala petja. Possiblement aquesta comarca agafa el nom d'aquesta paraula, ja que el seu relleu és molt muntanyós, amb bells paratges com els que es troben a la zona volcànica  d'Olot, capital de la comarca, de gran interès geològic i natural.

Té una extensió de 735,39 km² i una població de 54.437 habitants (2008). Comprèn l'alta conca del Fluvià i les capçaleres de les rieres d'Amer i de Llémena.

Les formes que més ressalten en el paisatge són els cons volcànics, uns 40, entre els que destaquen el Croscat i el volcà de Santa Margarida.

És el millor exponent de paisatge volcànic de la península Ibèrica. La zona volcànica de la Garrotxa es troba situada a la Serralada Transversal té una quarantena de cons volcànics i més de 20 colades de laves basàltiques.

El focus principal és al pla d'Olot i als seus vessants (el camp de lava ocupa una gran part del pla, uns 25 km²), on la lava va afluir seguint la vall del Fluvià i va arribar fins a Sant Jaume de Llierca.

Un altre sector important és a la vall tectònica del riu Ser, al peu de l'escarpament de falla de les serres del Corb i de Finestres, on hi ha els volcans més importants (Santa Margarida i el Croscat). La lava va seguir aquí la vall del riu fins al molí de Gibert, passat el Sallent de Santa Pau.

Finalment un tercer grup es pot considerar constituït per una sèrie de volcans situats a la vall del Llémena i la vall del Brugent.

Al sector d'Olot també hi va haver erupcions antigues, ja que es poden trobar  còdols de basalt als materials pliocènics de la vall del Fluvià.

 

Els itineraris del Parc Natural connecten sovint amb els de la xarxa de senders  Itinerànnia. Per tant, des dels itineraris del Parc Natural es pot accedir a peu a qualsevol altre punt de la Garrotxa, el Ripollès o l'Alt Empordà a través d'Itinerànnia.

El 98% del territori del Parc Natural és de propietat privada.

ORIGEN DELS VOLCÀNS

Des de les costes del mar del Nord fins al sector més meridional de la península Ibèrica, una estructura de tipus rift de més de 2.000 km de llargada. En aquest rift es reconeixen un seguit de fosses i blocs aixecats com a conseqüència del moviment de grans falles.

Els magmes van aprofitar aquestes discontinuïtats en la litosfera per ascendir fins a la uperfície. Així, trobem associades al rift nombroses manifestacions volcàniques tant a l'Europa oriental com a l'occidental.

El conjunt de roques volcàniques del nord-est de Catalunya es distribueixen en tres zones volcàniques: l'Empordà, la Selva i la Garrotxa.

L’acció dels processos erosius, explica que hagin desaparegut els edificis volcànics i que només s’hi puguin reconèixer els materials massius més resistents. Només hi resten fragments de colades de lava o xemeneies desmantellades.

Es poden observar un gran nombre d'afloraments de dipòsits piroclàstics, tant estrombolians com hidromagmàtics, i de colades de lava.

Segons les datacions existents, es pot calcular un episodi eruptiu d'aproximadament cada 15.000 anys.

Una de les manifestacions més evidents de la dinàmica interna de la Terra és l’activitat eruptiva.
Aquesta, en alguns casos violenta i en altres tranquil·la, constitueix l’episodi final del procés volcànic.

PRODUCTES VOLCÀNICS

ERUPCIÓ DE TIPUS ULTRAPELEANA

El volcà Krakatau o Krakatoa és una illa volcànica prop de l'illa indonèsia de Rakata, a l'estret de la Sonda, entre les illes de Java i de Sumatra.

L'estudi estratigràfic revela cinc fases eruptives.

1ª) formació del Krakatau prehistòric, constituït per un con únic i caracteritzat per dues colades de lava i dipòsits de pumicita observables actualment 

2ª) episodi destructiu lligat a l'erupció de 535, que veié la formació d'un núvol ardent i caiguda de tefra, amb ignimbrites en les capes baixes dels dipòsits corresponents als materials pesants i a les cendres més lleugeres per sobre.

3ª) formació sobre l'illa de Krakatau els cons de Rakata, Danan et Perbuatan, només al primer s'hi troben les restes: una successió de laves andesitiques i basàltiques i dipòsits de tefra amb escòries, lapilli i cendres.

4ª) segon episodi destructiu, lligat a l'erupció de 1883, que només deixà de l'illa de Krakatau el con destruït de Rakata i els dipòsits principalment constituïts de pumicita contenint obsidiana i cendres amb una distribució desigual sobre Sertung i Panjang i el vessant extern de Rakata.

5ª) formació de l'Anak Krakatau.

L'erupció de 1883 que arrasà en part el con de Rakata, a posat al descobert una part del dic que omplí l'antic xemeneia volcànica.

L'Anak Krakatau està constituït per dos cons superposats, el més recent ha pràcticament recobert l'antic con que culmina pel cantó nord-est a 156 metres d'altitud. Les seves laves tenen la particularietat d'estendre's en totes les direccions, i algunes han aconseguit engrandir la superfície de l'illa.

 

La última erupción del Anak Krakatau empezó en abril de 2008