TERRATRÈMOLS

Un terratrèmol és un alliberament sobtat d'energia que es produeix en l'interior de la terra i que pot ocasionar danys considerables a causa de les ones elàstiques que es propaguen des del focus fins a qualsevol punt de la superfície.

(Propagació de les ones produïdes pel terratremols)

La terra no és homogènia, està dividida en tres capes concèntriques: el nucli, el mantell i l'escorça.

L'escorça és la part més externa de la Terra i la més prima. Aquesta té una mitjana entre 10 i 70 Km., sent més prima en els oceans i més gruixuda en les grans cadenes muntanyenques.

L'escorça terrestre està formada per 7 grans plaques i altres més petites. Aquestes plaques es coneixen amb el nom de plaques tectòniques. Les plaques no estan quietes, es van desplaçant.

Aquest moviment provoca tensions, fent que aquestes s'acumulin fins a arribar a un punt, que la resistència del material no pot suportar la tensió i es trenca. Al produir-se aquest trencament es produeix un alliberament sobtat de l'energia que s'havia anat acumulant, en forma d'ones que es propaguen en totes direccions produint una sacsejada del terreny, al que anomenem sisme o terratrèmol. El trencament o discontinuïtat de la roca que es produeix es coneix amb el nom de falla. El punt on es produeix l'alliberament d'energia és l’hipocentre, i la seva projecció sobre la superfície terrestre és l'epicentre.

PROCÉS D'OROGÈNESI

Anomenem orògens a les grans serralades de muntanyes i orogènesi al procés que les orogina.

Els processos previs a l'orogènesi té lloc un llarg procés d'inactivitat, en el qual els agents dominants són l'erosió i la sedimentació.
En els marges inactius entre una placa continental i oceànica s'acumulen sediments. El pes de l'acumulació fa que s'enfonsi per un procés anomenat subsidència.

L'orogènesi comença quan el marge que separa l'escorça oceànica de la continental deixa de ser inactiu. Les causes van lligades en els corrents convectius que hi ha al mantell, que fan que una placa comenci a moure's respecte a l'altre.

Aquest procés també es pot donar entre dues palques oceàniques. En quest cas, es generarà una important activitat magmàtica que formarà un conjunt d'illes volcàniques.

Els orògens es formen a les vores on convergeixen dues plaques, que produeix un escorçament de l'escorça per la compressió que s'igenera, provocant un engruiximent de l'esorça continental que forma estructures tectòniques.

Hi han dos tipus:

 - Orògen andí: Quan una placa col·lideix amb una de continental, es forma una zona de subducció i una gran serralada en el marge de la placa continental.

L'intens fregament que es produeix entre les dues plaques genera un plegament intens de la zona marginal de la placa continental.

Es formen nombroses masses de magma a l'interior de l'orègen.

Al voltant de la zona central de l'orògen s'hi poden trobar franges formades per zones de metamorfisme, plegaments i fractures.

 - Orògen alpí: Després d'un llarg període de subducció d'una palca oceànica sota una de continental, el volum de l'oceà es redueix i el continent que hi ha al altre extrem s'aproxima. Més tard es produeix una col·lisió entre els dos continents fent que l'oceà desapareixi.

Cap de les dues plaques pateix subducció completa. Ambdues es deformen a causa de la perssió, mentre que el magamatisme és escás.

Els materials que hi havia a l'antiga conca sedimentària quden plegats i apilats, i formen plecs tombats i mantells de corriemnt que tenen una marcada vergència cap a la primera zona continental.

XOC ENTRE PLACA OCEÀNICA-CONTINENTAL

Una pla oceànica i una altra continental al  nivell de la fossa propera al marge continental xoquen. L'escorça oceànica més densa s'enfonsa sota l'escorça continental, de menys densitat i es produeix una subducció. 
Es produeixen serralades de tipus alpí.  

Exemple: els Andes, volcà Santa Helena.

XOC ENTRE PLACA CONTINENTAL-CONTINENTAL

Té lloc quan el fons oceànic entre dos mages continentals es consumeix complement. La col·lecio de dos escoces continentals té poca subdicció (perquè són massa gruixudes i poc denses per enfonsar-se per l'astenosfera). Aquest tipus de límit formen serralaades de tipus alpí (sense magmes i pot produir-se terratrèmols i fenòmens metamòrfics).

Exemple: Himàlaia.

XOC ENTRE PLACA OCEÀNICA-OCEÀNICA

Es localitza al nivell de les fosses oceàniques. Una placa s'enfonsa sota l'altra sota l'altra i es produeix una zona de subducció, aquest procés hi ha activitat sísmica i volcànica, que produeix illes que formen arcs insulars en la placa que no manifesta la subducció. En aquests límits es destrueix escorça oceànica provocant la disminució del fons oceànic.

Exemple: Japó, Illa de Martinica, Illes Filipines.

MARGES DESTRUCTIUS

Són zones on les plaques xoquen degut a les forces de compressió que

exerceixen els corrents de convecció de l’astenosfera.

Al xocar dues plaques una (l’oceànica) s’enfonsa cap a l’astenosfera formant una

zona denominada ZONA DE SUBDUCCIÓ.

En aquetes zones es produeixen terratrèmols superficials i profunds, hi ha activitat volcànica, es formen grans orògens (serralades) i també es formen arcs insulars. Segons el tipus de plaques que xoquen, podem diferenciar: xoc entre placa oceànica-continental, xoc entre placa oceànica-oceànica, xoc entre plaques continental-continental.

MARGES CONSTRUCTIUS: oceànics

Els límits corresponen a la dorsal oceàniques (formen volcans i moviments sísmeics), que són grans serralades submarines fracturades perpendicularment per falles transformats i amb una vall o rift a la part central.

La separació provoca una entrada d’aigües someres (mar) i es forma escorça oceànica.

Es forma una conca oceànica i un sistema de dorsals.

 

MARGES CONSTRUCTIUS: continental

Els marges constructius continentals les tensions es produeixen a la mateixa escorça continental i generalment generen una zona de rift (com el gran Rift d'Àfrica), són grans depresions on si formen llacs.

Els corrents arrosseguen l'escorça situada sobre la zona del fluix calòric, que aprima la capa provocant el seu trencament, originant una una àrea deprimida (fossa tectònica) on es formen volcans. L'espai creat pel trencament on s'han creat els volcans formen una escorça oceànica sense tenir una dorsal definida i els mars veïns invaeixen aquest espai formant un oceà o mars (com el Mar Roig que està en extensió). 

 

 

MARGES CONSTRUCTIUS

Els marges constructius són zones de tensió on les plaques se separen empeses per corrents de convecció ascendents i divergents.

El magma ascendent provoca un bombament de l’escorça, provocant-li nombroses esquerdes.

Es formen falles i la litosfera s’aprima generant un enfonsament de grans blocs rocosos generant despressions.

Hi ha dos tipus:  els continentals i els oceànics.

ALFRED WEGENER

 (Berlín, 1880 - Groenlandia, 1930) Geofísic I meteoròleg alemany. Encara estaba docotorat en astronomia. Un dels primers en utilitzar els globus aeroestàtics per a l'estudi de les corrents d'aigua. Va fer diferentes expedicions i en l'ultima va perdre la vida.Va fer la teoria de la deriva continental.

 Segons Wegener, fa uns 300 milions d'anys els actuals continentals havien estat units en una sola gran massa de terra ferma, que va anomenar, Pangea. Però que per raons que ell no coneixia es van esquerdar originant altres continents per un moviment de deformació i deriva que actualment encara continua. Va pensar en aquesta idea quan en 1911 es va interesar per els fòssils dels diferents continentals i hi va trobar relació.

La teoria no va ser ben rebuda fins al 1950 gracies al desenvolupament de les modernes tècniques d'exploració geològica. 

Actualment aquesta teoria està totalment acceptada.

DESCRIPCIÓ DE LES PARTS EN LA REALITAT:

- Plecs:

- Plec anticlinal i sinclinal:

Els plecs anticlinal són el del centre i el de la dreta, i el sinclinal ens queda en forma de triangle invertit a l'esquerra i a la dreta. les línies rosades són els eixos.

- Falles: