VULCANISME DE LES IILES CANÀRIES

Les illes Canàries són un arxipèlag africà de set illes volcàniques de l'oceà Atlàntic, situades al nord-oest del continent africà.

Segons la situació de les illes respecte als vents alisis, el clima hi pot ser temperat i humit molt sec. En general, el clima és ocèanic i tropical, amb temperatures suaus.

La porositat del terreny atesa la naturalesa volcànica, dificulta l'aprofitament de l'aigua de la pluja en preses i embassaments. A les illes occidentals s'aprofita l'aigua dels aqüífers subterranis. Amb la presència de muntanyes a prop de les costes, les masses d'aire es condensen i formen un fenomen conegut com les masses de núvols, la qual cosa proveeix d'humitat per a la vegetació d'algunes zones.

 illes:

- TENERIFE: és la més gran de les set illes que componen l'arxipèleg, al centre de l'illa s'alça el pic del Teide, un volcà que, amb els seus 3.718 m d'altura, és el punt més alt de l'Estat espanyol.

Tenerife és una illa d'origen volcànic, la formació de la qual va començar a gestar-se al fons oceànic fa entre 20 i 50 milions d'anys.

 Segons una de les teories més acceptades actualment per la comunitat científica (teoria dels blocs aixecats), l'ascens de magma procedent del mantell terrestre es produeix en períodes d'activitat tectònica a partir de falles o fractures que existeixen al fons oceànic. Aquestes falles segueixen els eixos estructurals de l'illa, i es van conformar durant l'orogènesi alpina del Terciari pel moviment de la placa africana. Aquestes erupcions de tipus fissural submarí originen les denominades laves encoixinades, que es produeixen pel ràpid refredament que experimenta el magma en establir contacte amb l'aigua, Aquests materials es van anar acumulant s'anaven alliberant del magma, i els episodis vulcanològics passaven de ser tranquils a tenir un caràcter marcadament explosiu, formant materials fragmentaris.

Fa aproximadament tres milions d'anys va començar un segon cicle volcànic que va incorporar elements a la zona central de l'illa, la qual també va emergir i va unificar en un de sol els tres edificis descrits anteriorment.

- EL HIERRO: és d'origen volcànic i molt muntanyosa, i presenta relleus formats per cons volcànics i camps de lava; la màxima altitud és el cim de Malpaso (1 501 m). Hi ha conreus de cereals i vinya i cria de cabres.

ZONA VOLCÀNICA A LA GARROTXA

El nom "garrotxa" significa terra aspra, trencada, de mala petja. Possiblement aquesta comarca agafa el nom d'aquesta paraula, ja que el seu relleu és molt muntanyós, amb bells paratges com els que es troben a la zona volcànica  d'Olot, capital de la comarca, de gran interès geològic i natural.

Té una extensió de 735,39 km² i una població de 54.437 habitants (2008). Comprèn l'alta conca del Fluvià i les capçaleres de les rieres d'Amer i de Llémena.

Les formes que més ressalten en el paisatge són els cons volcànics, uns 40, entre els que destaquen el Croscat i el volcà de Santa Margarida.

És el millor exponent de paisatge volcànic de la península Ibèrica. La zona volcànica de la Garrotxa es troba situada a la Serralada Transversal té una quarantena de cons volcànics i més de 20 colades de laves basàltiques.

El focus principal és al pla d'Olot i als seus vessants (el camp de lava ocupa una gran part del pla, uns 25 km²), on la lava va afluir seguint la vall del Fluvià i va arribar fins a Sant Jaume de Llierca.

Un altre sector important és a la vall tectònica del riu Ser, al peu de l'escarpament de falla de les serres del Corb i de Finestres, on hi ha els volcans més importants (Santa Margarida i el Croscat). La lava va seguir aquí la vall del riu fins al molí de Gibert, passat el Sallent de Santa Pau.

Finalment un tercer grup es pot considerar constituït per una sèrie de volcans situats a la vall del Llémena i la vall del Brugent.

Al sector d'Olot també hi va haver erupcions antigues, ja que es poden trobar  còdols de basalt als materials pliocènics de la vall del Fluvià.

 

Els itineraris del Parc Natural connecten sovint amb els de la xarxa de senders  Itinerànnia. Per tant, des dels itineraris del Parc Natural es pot accedir a peu a qualsevol altre punt de la Garrotxa, el Ripollès o l'Alt Empordà a través d'Itinerànnia.

El 98% del territori del Parc Natural és de propietat privada.

ORIGEN DELS VOLCÀNS

Des de les costes del mar del Nord fins al sector més meridional de la península Ibèrica, una estructura de tipus rift de més de 2.000 km de llargada. En aquest rift es reconeixen un seguit de fosses i blocs aixecats com a conseqüència del moviment de grans falles.

Els magmes van aprofitar aquestes discontinuïtats en la litosfera per ascendir fins a la uperfície. Així, trobem associades al rift nombroses manifestacions volcàniques tant a l'Europa oriental com a l'occidental.

El conjunt de roques volcàniques del nord-est de Catalunya es distribueixen en tres zones volcàniques: l'Empordà, la Selva i la Garrotxa.

L’acció dels processos erosius, explica que hagin desaparegut els edificis volcànics i que només s’hi puguin reconèixer els materials massius més resistents. Només hi resten fragments de colades de lava o xemeneies desmantellades.

Es poden observar un gran nombre d'afloraments de dipòsits piroclàstics, tant estrombolians com hidromagmàtics, i de colades de lava.

Segons les datacions existents, es pot calcular un episodi eruptiu d'aproximadament cada 15.000 anys.

Una de les manifestacions més evidents de la dinàmica interna de la Terra és l’activitat eruptiva.
Aquesta, en alguns casos violenta i en altres tranquil·la, constitueix l’episodi final del procés volcànic.

PRODUCTES VOLCÀNICS

ERUPCIÓ DE TIPUS ULTRAPELEANA

El volcà Krakatau o Krakatoa és una illa volcànica prop de l'illa indonèsia de Rakata, a l'estret de la Sonda, entre les illes de Java i de Sumatra.

L'estudi estratigràfic revela cinc fases eruptives.

1ª) formació del Krakatau prehistòric, constituït per un con únic i caracteritzat per dues colades de lava i dipòsits de pumicita observables actualment 

2ª) episodi destructiu lligat a l'erupció de 535, que veié la formació d'un núvol ardent i caiguda de tefra, amb ignimbrites en les capes baixes dels dipòsits corresponents als materials pesants i a les cendres més lleugeres per sobre.

3ª) formació sobre l'illa de Krakatau els cons de Rakata, Danan et Perbuatan, només al primer s'hi troben les restes: una successió de laves andesitiques i basàltiques i dipòsits de tefra amb escòries, lapilli i cendres.

4ª) segon episodi destructiu, lligat a l'erupció de 1883, que només deixà de l'illa de Krakatau el con destruït de Rakata i els dipòsits principalment constituïts de pumicita contenint obsidiana i cendres amb una distribució desigual sobre Sertung i Panjang i el vessant extern de Rakata.

5ª) formació de l'Anak Krakatau.

L'erupció de 1883 que arrasà en part el con de Rakata, a posat al descobert una part del dic que omplí l'antic xemeneia volcànica.

L'Anak Krakatau està constituït per dos cons superposats, el més recent ha pràcticament recobert l'antic con que culmina pel cantó nord-est a 156 metres d'altitud. Les seves laves tenen la particularietat d'estendre's en totes les direccions, i algunes han aconseguit engrandir la superfície de l'illa.

 

La última erupción del Anak Krakatau empezó en abril de 2008



ERUPCIÓ DE TIPUS PELEANA

El mont Pelée és un volcà actiu a l'extrem nord de la Martinica, dins l'arc d'illes de les Petites ANtilles, al Carib. És un dels estrovolcans més mortífers de la Terra. El seu con volcàni està compost per capes de cendra volcànica i lava endurida.

El volcà és famós per la seva erupció de 1902 i la destrucció resultant, que es considera el pitjor desastre volcànic del segle XX.

ERUPCIÓ DE TIPUS VULCANIANA

El Cerro Negro és un volcà situat a León, Nicaragua. Té 726 metres d'altura sobre el nivell del mar.

La seva primera erupció va ser el 13 d'abril de 1850. En dos setmanes va medir 50 metres.

El Cerro Negro ha tingut 23 erupcions en total.

L'erupció més recent va ser en 1999, les cendres van ocacionar danys a la ciutat, i després d'aquesta erupció es va formar un nou cràter.

ERUPCIÓ DE TIPUS ESTROMBOLIANA

El volcà Stromboli és una petita illa volcànica italiana que forma part de l'arxipèlag de les Eòlies, al mar Tirrè, al nord de la costa de Sicília.

És l'única de les illes Eòlies en què el volcà, de 924 m d'altitud, continua actiu i és protagonista de contínues erupcions. El seu volcà ha donat nom als volcans estrombolians.
La darrera erupció important va ser el 28 de febrer del 2007.

La economia de les Eòlies s'ha basat en la producció agrícola de vinya i oliveres i la pesca. L'empitjorament de les condicions econòmiques i les importants erupcions des  dels anys 1930 comportaren que bona part dels habitants de l'illa emigressin. Els principals nuclis habitats que queden a l'illa són San Vincenzo i Ginostra, que no estan comunicats per terra a causa de l'activitat volcànica contínua
i només s'hi pot arribar per mar.

ERUPCIÓ DE TIPUS HAWAIANA

El volcà Kilauea és un dels volcans més grans del planeta, i un dels cinc que formen l'illa de Hawaii. El primer cop que va entrar en erupció va ser en 1983 i l'última va ser l'any 2007. Segons els experts, és un dels volcans més actius del món, i un dels punts més calents de la Terra.

El volcà ha augmentat la seva activitat durant el cap de setmana de la primera setmana de març, s'ha registrat una nova esquerda de 490 metres i fa  que no deixi d'escopir lava. L'erupció ha obligat a les autoritats a activar l'alertaen la zona.

Un del cràters, el Pu'u O'o, s'ha derrocat provocant 150 sismes de petita magnitud. Per l'altre costat el cràter Napau va entrar en erupció i una fissura de la par est va començar a tirar lava a 20 metres d'altura.

De moment cap campament ni vi venda s'ha vist afectat.